TEXTOS DE LAS CANCIONES
Para leer los textos, pulse sobre los títulos. Si desea más información sobre los autores y las obras, pulse Leer+
NOTA: las traducciones al castellano son literales para ayudar a comprender el texto, pero no son versiones cantables ni literarias.
Poemas del Siglo de oro catalán.
Compuse estas canciones en el 2014, sobre apuntes previos. Las melodías tienen un aire renacentista y el acompañamiento dialoga con recursos pianísticos y armonías complejas. Los textos son sutilmente eróticos.
1. ABILLAT ME TROBARÀS…
Anònim segle XVI
Abillat me trobaràs,
gentil Joana,
del carbó que n’he venut
esta setmana.
Abillat me trobaràs,
amb un giponet de gas,
gentil Joana,
del carbó que n’he venut
esta setmana.
2. QUAN VE A LA NIT…
Anònim segle XVI
Quan ve a la nit
los aucells reposen;
no ho fan los meus ulls,
que dormir no poden;
viuen en tristura
fins al dia clar
Doncs, galant donzella,
per què em feu penar?
3. NO PUC DORMIR SOLETA,
Anònim segle XV
No puc dormir soleta, no.
Què em faré, llassa,
si no mi’s passa?
Tant mi turmenta l’amor!
Ai, amic, mon dolç amic!
Somiat vos he esta nit.
Què em faré, llassa?
Somiat vos he esta nit
que us tenia en mon llit.
Què em faré, llassa?
Ai, amat, mon dolç amat!
Anit vos he somiat.
Què em faré, llassa?
Anit vos he somiat
que us tenia en mon braç.
Què em faré, llassa?
4. SI EM LLEVÍ DE BON MATÍ
Pere Serafí, Barcelona siglo XVI
Si em lleví de bon matí
i aní-me’n tota soleta,
i entrí-me’n dins mon jardí
- de matinet,
l’aire dolcet la fa rira riret -
per collir la violeta.
Ai, llasseta!, què faré
ni què diré?
Valga’m Déu que estic dolenta!
L’amor és que m’aturmenta!
A mon dolç amat trobí
adormit sobre l’herbeta.
Despertà’s dient així
- de matinet,
l’aire dolcet la fa rira riret -
si vull ésser sa amieta.
Ai, llasseta!, què faré
ni què diré?
Valga’m Déu que estic dolenta!
L’amor és que m’aturmenta!
Jo li’n respongué que sí,
mas que no fos sentideta.
Ai!, que tant pler mai prenguí
- de matinet,
l’aire dolcet la fa rira riret -
que restí consoladeta.
Ai, llasseta!, què faré
ni què diré?
Valga’m Déu que estic dolenta!
L’amor és que m’aturmenta!
Marina Rodríguez Brià (castellano)
Sorra als dits (Arena entre los dedos) es un ciclo de ocho canciones muy breves sobre textos de Marina Rodríguez que juegan con las palabras o con situaciones aparentemente intrascendentes. La brevedad, lejos de lo que podría pensarse, añade dificultad a la interpretación.
1.UNA BOLA
que ve sola,
és una trola!
2.M’AGRADA mastegar
sobretot si és bo el menjar
3.DEMÀ em compro una llibreta
m’ha renyat la senyoreta,
tots els fulls eren gastats
i els gargots ben barrejats.
4.RENTA ROBA,
cuita, corre
fuig sola
ràpid, torna
se’m tira a sobre.
5.QUIN ESGLAI!
rar soroll
no hi és mai.
Quina por!
fantasma
al cantó?
Ja és aquí,
s’acosta.
Quina mena
d’hoste!
Córre, vés,
no puc més,
però què veig?
Llençol cap,
blanc tampoc,
és el gat!
6.HI ANIRÉ?
que vindràs?
Hi aniràs?
que vindré?
Hi anirem?
que hi serem?
7.MOLTA, MOLTA SET
Tot enlluernador
el barret caigut
jo horitzontal
sorra als dits
silenci absolut
i molta, molta set.
8.PRESA, tens pressa?
jo sí que en tinc per menjar-te.
"Presa", en català, significa una porció de xocolata i també un animal per ser caçat.
Joan Vinyoli (Barcelona, 1914 – 1984)
Albada es un bello poema de Joan Vinyoli que habla del dolor interior.
Oh, que jo mai no pugui ser
lliure del tot i matiner
per ajuntar-me al cant
de les aloses, que flueix
en l’aire pur, lloant!
Una son trista m’enfosqueix
el pensament
i em pesa el cor quan s’estremeix
tot el vivent.
Ah, mentre el dia puja en calma
i escalf daurat omple el matí,
encara sóc com una balma
freda on regolfa un permanent sofrir!
Marina Rodríguez Brià (castellano)
Tres Tris es otro ciclo de tres canciones breves sobre textos de Marina Rodríguez que compuse a finales de los 80. El título se refiere a la intranscendencia, al juego de la narración de unas situacions casi surrealistas.
I. Qui ve a cavall?
Qui ve a cavall?
Un rei medieval.
Ara desplega unes ales
i s’enlaira fins les teulades.
Per veure’l millor
pujo amb l’ascensor.
On és, ha marxat!
Aixeco el cap,
riu dalt del terrat!
II. Una pilota de colors
Una pilota de colors
gairebé els té tots.
Una pala i una galleda.
I a sobre la tovallola
un nen fa ganyotes.
Sí, fill meu,
la mar salada.
III. No badis
Adonant-me al carrer
d’un fum diferent,
vaig observar amatent:
era espès i calent.
Es bellugava i no feia vent.
Fuetejava endimoniadament.
Fins que es va anar separant, concretant.
Apareixien una mena de mots
-hagués dit que s’entenien tots-
Creixien, canviaven, es combinaven.
I finalment, triomfant,
va esclatar la frase cabdal:
NO BADIS!
Tradicional
La canción popular o tradicional ha sido un referente para muchos compositores, sea como inspiración temática para obras nuevas, sea como base para una armonización personal. En este sentido, no difiere de la idea de musicar poesía.
1.Si tu te fas la lluna
Si tu te fas la lluna,
la lluna del cel blau,
jo me faré el núvol
i et vendré a tapar.
Si tu te fas el núvol
i me vens a tapar,
jo me faré l'arena,
l'arena de la mar.
Si tu te fas l'arena,
l'arena de la mar,
jo me faré les ones
i et vendré a besar.
(...)
Si tu t'has de fer frare
per venir-me a confessar,
val més que mos casem,
i hem acabat de penar.
2.Som menjat tronges
Som menjat tronges,
pomes, peres i codonys,
llimones de Sant Jeroni,
síndries i melons,
pomes, pometes dolces
i codonyets,
mostatxins i coses fines,
rém, panses i pa torrat, sí.
(mostatxins=pasta fina que fan els sucrers)
(Rém= raïm)
3.La ginjaringeta
Per Cotaina vaig passar,
figueral de cada banda
i a la ginjaringeta,
figueral de cada banda
a la ginjarinjó
jo geta a la ginjarinjó.
4.Els llagosts
Vamos gent de Ciutadella, (bis)
vamos a matar llagosts;
vamos, vamos, 'nem-hi tots
que sa cosa s'atropella.
Per forats i foradins (bis)
s'hi enfonyen es llagosts
vamos, vamos, 'nem-hi tots
que més tost se fan endins.
Vamos gent de Ciutadella, (bis)
vamos a matar llagosts;
vamos, ja i anem-hi tots
que sa plaga ens atropella.
Es llagosts de Ciutadella (bis)
diuen que es mengen es blat,
i es senyors ja l'han pujat
a vint-i-sis sa barcella.
(...)
(barcella=mesura de gra)
Sor Juana Inés de la Cruz (1651-1659)
La lectura de algunos poemas de la poetisa mexicana Juana Inés de la Cruz me fascinó por su lenguaje barroco y también por su profundo contenido expresado a través de alegorías. Me sugirió ideas melódicas y acompañamientos no tan intrincados que apoyan las palabras de forma directa.
VERDE EMBELESO
Verde embeleso de la vida humana
loca esperanza, frenesí dorado,
sueño de los despiertos intrincado,
como de sueños, de tesoros vana;
alma del mundo, senectud lozana,
decrépito verdor imaginado;
el hoy de los dichosos esperado,
y de los desdichados el mañana:
sigan tu sombra en busca de tu día
los que, con verdes vidrios por anteojos,
todo lo ven pintado a su deseo;
que yo, más cuerda en la fortuna mía,
tengo en entrambas manos ambos ojos
y solamente lo que toco veo.
A UNA ROSA
Rosa divina, que en gentil cultura
eres con tu fragante sutileza
magisterio purpúreo de belleza,
enseñanza nevada a la hermosura.
Amago de la humana arquitectura,
ejemplo de la vana gentileza,
en cuyo ser unió naturaleza
la cuna alegre y triste sepultura.
¡Cuán altiva en tu pompa, presumida
soberbia, el riesgo de morir desdeñas,
y luego desmayada y encogida
de tu caduco ser das mustias señas!
Con que con docta muerte y necia vida,
viviendo engañas y muriendo enseñas.
Giacomo Leopardi (Recanati, 1798- Nápoles, 1837)
La lectura de los versos de Leopardi me causó gran emoción. Su obra explora y profundiza en la esencia de la condición humana.
L’INFINITO (Canti, XII)
Sempre caro mi fu quest’ermo colle,
e questa siepe, che da tanta parte
dell’ultimo orizzonte il guardo esclude.
Ma sedendo e mirando, interminati
spazi di là da quella, e sovrumani
silenzi, e profondissima quiete
io nel pensier mi fingo, ove per poco
il cor non si spaúra. E come il vento
odo stormir tra queste piante, io quello
infinito silenzio a questa voce
vo comparando: e mi sovvien l’eterno,
e le morte stagioni, e la presente
e viva, e il suon di lei. Così tra questa
immensità s’annega il pensier mio:
e il naufragar m’è dolce in questo mare.
Wilfred Owen (Oswestry, Inglaterra, 1893 – Ors, Francia, 1918)
La Parable of the Old men and the Young narra, en un lenguaje paródicamente bíblico, la historia del sacrificio de Isaac, el hijo de Abram, con un final fatídico.
Parable of the Old men and the Young
So Abram rose, and clave the wood, and went,
And took the fire with him, and a knife.
And as they sojourned both of them together,
Isaac the first-born spake and said, My Father,
Behold the preparations, fire and iron,
But where the lamb for this burnt-offering?
Then Abram bound the youth with belts and straps,
And builded parapets and trenches there,
And stretchèd forth the knife to slay his son.
When lo! an angel called him out of heaven,
Saying, Lay not thy hand upon the lad,
Neither do anything to him. Behold,
A ram caught in a thicket by its horns;
Offer the Ram of Pride instead of him.
But the old man would not so, but slew his son,
And a half the seed of Europe, one by one.
Rainer Maria Rilke (Praga, 1875 – Montreux, 1926)
El soneto XIX habla del poder de la música. Sólo la canción santifica y honra por encima de la tierra.
SONETT XIX
Wandelt sich rasch auch die Welt
wie Wolkengestalten,
alles Vollendete fällt
heim zum Uralten.
Über dem Wandel und Gang,
weiter und freier,
währt noch dein Vor-Gesang,
Gott mit der Leier.
Nicht sind die Leiden erkannt,
nicht ist die Liebe gelernt,
und was im Tod uns entfernt,
ist nicht entschleiert.
Einzig das Lied überm Land
heiligt und feiert.
Josep Palau i Fabre (Barcelona 1817-2008)
Conocí a Josep Palau i Fabre a principios de la década de los años 70 del siglo pasado.
1. Lullaby (L’alienat)
NON-NON, cor meu, somnia.
Si vols, plora una mica,
jo et faré companyia.
No tinguis por. Oblida.
Acluca els ulls a mida
que jo els acluqui. Vine.
Cor meu, infant, medita,
amb aquell meditar de pluja fina
de l'hora de la mort.
La son et crida. Vine.
Non-non, cor meu, somnia.
2. Cançó de la noia que habita el cor (L’aprenent de poeta)
GUAREIX l'amor:
noia blanca.
Viu vora el cor,
sota casa.
Salta del llit;
va descalça.
Vetlla el seu si
per la cambra.
Cel aturat;
la font raja.
És el seu plor
o era l'aigua?
No sap ningú
si cremava:
sortia fum
vora casa.
Es cala foc;
veig la flama.
Ai, el meu cor
que s'abrasa!
3. Mirall (L’alienat)
AIRE aturat
al meu voltant
com per encant.
Doble o meitat?
Deïficat
devinc, davant
del meu semblant
sense pecat.
Si resto així,
qui serà qui?
I si me'n vaig,
què esdevindrà
el meu germà
si no el perfaig?
4. Paraules (cerquen música) (L’alienat)
SILENCIS, inicis, aigües.
No hi ha, a la matinada,
cap primavera sense aire.
Les fulles de les paraules
cauen, arremolinant-se,
de la meva boca baixa.
Silencis, inicis, aigües.
El vent demana una flama
i polsa els dits de la flauta.
Paraules encar, paraules;
cada vegada més blanques,
cada vegada més aire,
cada vegada més altes.
5. Vi dolç (L’alienat)
BACUS beuria
la poesia
en aquest vas.
Somric suara
veient sa cara,
veient-li el nas.
M'identifico
-cara de mico-
en el seu cas
i paladejo.
Però sedejo
dolçors de jaç.
6. La cançó més banal (Ròssec)
CANTAREM la cançó més banal,
si en som capaços, si en som capaços.
La que ens llevi l'enuig i tot mal,
si en som capaços.
Té una piga al mugró Josefina.
(No en som capaços, no en som capaços.)
Són les cinc, i la llum ja declina;
no en som capaços.
A pleret el bell somni, a pleret;
ara, no gaire; ara, no gaire.
A l'hivern, amb el vent, fa més fred;
ara, no gaire.
Compta els llums, que la nit ja s'acaba;
no hi miris massa, no hi miris massa.
Si me'n vaig és que jo me n'anava.
No hi miris massa.
Ens esperen llençol i coixí,
i això s'acaba, i això s'acaba.
És avui que demà serà ahir,
i això s'acaba.
La faldilla et curteja una mica,
ai, Josefina; ai, Josefina !
Si t'enfades, l'amor s'embolica,
ai, Josefina!
Marina Rodríguez Brià (castellano)
Un viaje al castillo de Valderrobres inspiró a Marina una serie de poemas que musiqué. La pols (El polvo) fue uno de los primeros..
Encara hi ha pols.
Deixa-la, deixa-la.
Ha d’esborrar més senyals.
Deixa-la.
Demà n’hi haurà més,
n’hi haurà més.
Però s’hi ha d’estar,
i tapar i segellar.
Avui s’hi ha arribat.
Ja no s’endevinen les passes del gat.
Deixem-ho així, ben fi.
Com un tapís d’aire i de lli.
Després sí que podrem
escriure el que voldrem
i no veure els senyals
gravats per accident.